En aquest article d’opinió, el salesià Miguel Gambín denuncia que des de l’inici de l’Estat d’Israel s’ha dut a terme una política d’expulsió de la població Palestina de la seva terra i condemna els governs occidentals de mirar cap a una altra banda davant del que defineix com a genocidi a Gaza. L’única esperança és la gent que es mobilitza a tots els països del món.
Sovint se sent l’acusació d’Antisemita, quan persones o institucions critiquen allò que l’Estat d’Israel està perpetrant a Gaza. Aquesta acusació suposa una identificació del judaisme amb l’Estat d’Israel i amb la ideologia que el sustenta: El sionisme.
Darrere d’aquesta confusió hi ha dècades de propaganda i desinformació pagada abundantment per l’Estat d’Israel i –és clar– pels grups financers i ideològics dels Estats Units.
La primera distinció que cal fer és la de sionisme i judaisme. No és igual. El judaisme és una religió de la quual prové el cristianisme, i que té mil·lennis d’història.
El sionisme és més recent. És un corrent de pensament que va començar a finals de l’igle XIX, l’autor del qual era un periodista hongarès, Theodore Herzl, el qual proposava el retorn a la terra d’Israel per part dels jueus de tot el món.
Podem pensar que aquesta proposta va tenir una acollida entusiasta per part de tots els jueus del món. No va ser així. Per començar, el congrés sionista devia celebrar-se a Munic, però els jueus alemanys es van oposar frontalment. Així que es va celebrar a Basilea. Hi va haver reaccions contràries d’associacions jueves de diversos països.
A partir d’aquell moment, va començar una lenta emigració a Palestina, que així es deia el país durant segles. La població jueva a l’inici del segle XIX era només d’uns quaranta mil habitants davant de prop de mig milió de musulmans i una cinquanta mil cristians. A finals de 1948 eren sis-cents mil davant de milió i mig de musulmans.
Durant segles, les tres comunitats havien coexistit pacíficament sota l’imperi otomà. Els problemes van començar sota el domini britànic, ja que aquests van començar a discriminar els àrabs, que van iniciar una revolta el 1936.
El conflicte va esclatar el 1948, amb la resolució 181 de les Nacions Unides, que dividia Palestina en dues zones, un seixanta per cent de la terra corresponia a Israel, i el quaranta per cent restant, a Palestina.
Aquesta proposta era de per si una flagrant injustícia, ja que els jueus només posseïen un sis per cent de la terra. Això va suposar que milers de palestins van ser desposseïts de les seves terres. El pitjor van ser les matances i els actes d’intimidació duts a terme per la Hagadà, l’incipient exèrcit d’Israel. Durant aquests mesos abans i després de la proclamació de l’Estat d’Israel, més de mig milió de persones van ser expulsades violentament dels seus territoris i moltes van ser assassinades.
He deixat un enllaç a un llibre que documenta totes les matances, dins del pla que l’incipient Estat d’Israel va dur a terme sota la direcció de Ben Gurion, el primer Primer ministre d’Israel, que sens dubte pot ser considerat un criminal de guerra. L’autor del llibre, Ilan Papé, és jueu, va ser professor de la Universitat de Haifa. Mentre feia una tesi doctoral sobre l’origen de l’Estat d’Israel, es va trobar que els arxius de l’exèrcit i de l’Estat no tenien res a veure amb el relat èpic que li havien explicat des de petit. Des de llavors, s’ha especialitzat en la història de Palestina, abans i després de l’ocupació.
El que es desprèn de l’examen dels arxius històrics de l’Estat d’Israel és que el Sionisme havia projectat des dels seus orígens la neteja del territori. Els àrabs han destorbat des de sempre. Des de l’inici hi ha hagut un pla sistemàtic d’eliminació de la població palestina de diverses maneres.
És una fal·làcia presentar l’origen d’Israel com a “land without people for people without land”. El poble existia, només que el sionisme no l’ha volgut veure mai.
La implantació de l’estat d’Israel és una història de sang i foc en què els palestins han portat sempre les de perdre, oblidats per l’opinió pública mundial, que només ha vist terrorisme a les accions violentes de grups palestins, i que mai no ha volgut veure el terrorisme perpetrat a gran escala per l’exèrcit d’Israel.
No estranya que diversos ministres del govern actual d’Israel hagin expressat públicament a la televisió israeliana, el desig d’exterminar tots els palestins, i la manca de remordiment davant la mort de milers de nens. El genocidi a Gaza ha estat transmès en directe, i ha costat la mort de centenars de periodistes, més que a les dues guerres mundials juntes.
No sorprèn que molts jueus es distanciïn ara del relat sionista, arran del genocidi perpetrat a Gaza, sota l’excusa de la seguretat d’Israel.
El més terrible és que aquest genocidi compta amb la col·laboració de tots els governs de la Unió Europea, que està mostrant un servilisme humiliant davant la política exterior dels Estats Units.
A Gaza, el sionisme veu l’oportunitat somiada d’exterminar el poble palestí amb l’ajuda dels nostres governs. L’única esperança és la gent que es mobilitza a tots els països del món. És un deure moral cridar contra aquest extermini salvatge del poble palestí que cap ideologia pot justificar. Ningú no podrà dir que no sabia.
